Andrew Ranken (1953-2026)

Ens ha deixat Andrew Ranken, bateria de The Pogues. La piconadora sònica que pràcticament va patentar la mètrica d'allò que algú va anomenar folk punk amb pistes com "If I Should Fall from Grace with God". També el batec d'una banda que sempre va ser molt més rica en matisos que cap dels seus deixebles. Escoltin com sosté "A Pair of Brown Eyes" –o el contorn jazzístic d'aquella joia instrumental que és "Metropolis"– i entendran de què parlo.

R.I.P. Lynn Blakey

Ha mort Lynn Blakey de Tres Chicas, aquell trio de Carolina del Nord que ara fa dues dècades va deixar empremta en l'òrbita del country alternatiu amb dues obres que segueixen valent el seu pes en or –"Sweetwater" (2004) i "Bloom, Red & the Ordinary Girl" (2006)–. Completaven la formació Caitlin Cary (de Whiskeytown) i Tonya Lamm. Blakey també va formar part de bandes de rock alternatiu com Glory Fountain, Let's Active o Oh-OK. Com a curiositat, va inspirar Paul Westerberg dels Replacements a compondre "Left of the Dial".

When the Stars Go Blue

Where do you go when you're lonely?

Where do you go when you're blue?

Where do you go when you're lonely?

I'll follow you

When the stars go blue

(Ryan Adams)

Roca Umbert F A, Granollers, febrer de 2026.

Bad Bunny

Crec que no són els premis allò que fa gran a un artista, sinó la seva obra. Amb tot el respecte que em mereix qui guanya un Grammy, no crec que sigui aquest guardó el que fa de Bad Bunny un dels artistes més rellevants de la seva generació –que un artista sigui el primer de la seva condició en obtenir un determinat guardó, no necessàriament parla d'aquest artista però probablement sí que parla de qui atorga el guardó–. Tampoc tinc clar que sigui el seu art, que em sembla notable però en cap cas tan novedós i atrevit com donen a entendre determinats corrents d'opinió –això no vol dir que no pugui agradar-me la seva música–. Però crec que la forma com ha fet servir aquest art i el seu discurs durant l'actuació a la mitja part de la Superbowl sí que diu molt. Diu tant, que el significat de tot plegat va més enllà de la pròpia música. Aquesta matinada Bad Bunny ha sortit a dir que l'amor és més gran que l'odi, i ho va fer sense papanatismes ni posats de manual, amb una actuació absolutament aclaparadora en el millor sentit, i dins d'un context que requereix alguna cosa més que valor. Com els músics de soul i jazz que al seu dia van posar banda sonora a la lluita pels drets civils. Com els cantautors que desafiaven la censura franquista. Que Bad Bunny no és Coltrane ni Otis Redding? Evidentment que no. Però el món d'avui tampoc és el d'aleshores, vostès ja m'entenen...

Fred Smith (1948-2026)

Ha mort Fred Smith, baixista de Television i batec de la immortal "Marquee Moon" –també, com a tal, pioner del punk, el post-punk, la New Wave i tot el que va venir a continuació–. Va militar en uns primeríssims Blondie, abans d'agafar el relleu de Richard Hell a la banda de Tom Verlaine. Durant els anys d'inactivitat del grup va seguir col·laborant amb els projectes solistes tant del mateix Verlaine com de Richard Lloyd. També va treballar amb altres gegants del rock'n'roll més genuïnament novaiorquès, com The Fleshtones o Willie Nile. Ens ha deixat a pràcticament tres anys del traspàs de Tom Verlaine.

Reflets dans l'eau

Reflexos a l'aigua i ressons de Debussy. Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers, febrer de 2026.

El llegat de Ritchie Valens i més enllà

LOS LOBOS

Sala Apolo, Barcelona

5 de febrer de 2026

Los Lobos, aquella banda que en menys de dues hores és capaç de ventilar-se llenguatges que van del rhythm & blues a les ranxeres i del rock'n'roll a la cúmbia passant pel country rock, sense necessitat de calçador i sense perdre el fil en cap moment. Si parlem de música, el mestissatge és això i tota la resta són 'txarangues' i 'pegatines'.

Gran concert, el d'ahir a la nit a la sala Apolo. Repàs generós al cançoner propi –van sonar de fàbula una robusta "Angel Dance", una torrencial "Will the Wolf Survive?", una dinàmica "Cumbia Raza" i una emocionant "Emily"–. Van caure cites als Midniters ("Love Special Delivery"), Grateful Dead ("Bertha") i Vicente Fernández ("Volver, volver"), entre d'altres.

I per acabar-ho d'arrodonir, un gran final amb quatre mencions (quatre!) a Ritchie Valens a dos dies del 3 de febrer. "Ooh My Head", "Donna", "Come On, Let's Go" i "La Bamba", que pràcticament van valer mitja entrada. Sempre he pensat que Los Lobos són la formació més indicada per mantenir viu el llegat del de Pacoima –sense que això eclipsi la seva pròpia trajectòria, és clar–. Ahir ho vaig tenir més clar que mai.