Joe Ely (1947-2025)

Ha mort Joe Ely, institució del country texà i de la música nord-americana en general. El seu inabastable cançoner connecta la tradició amb l'estètica outlaw, i es troba a l'arrel d'allò que es va anomenar country alternatiu.

Pilar dels essencials Flatlanders juntament amb Jimmie Dale Gilmore i Butch Hancock, va girar amb The Clash i fins i tot va entrar amb ells a l'estudi –Sabien vostès que ell va cantar les parts en castellà de "Should I Stay or Should I Go"? Doncs ara ja ho saben–.

També va compartir escenaris amb Bruce Springsteen i els Rolling Stones. Va formar els Buzzin' Cousins amb John Mellencamp, John Prine, Dwight Yoakam i James McMurtry. I el seu nom figura als crèdits del primer disc de Los Super Seven. Gairebé res.

'Well there ain't no better blend
Than Joe Ely and his Texas Men'
The Clash. "If Music Could Talk".

Rob Reiner (1947-2025)

Encara no he tingut temps de visionar la flamant "Spinal Tap II" (2025), seqüela tan celebrada com inesperada de la canònica "This Is Spinal Tap" (1984). La mare de tots els 'mockumentaries' melòmans, amb permís de The Rutles i el seu "All You Need Is Cash" (1978). Tinc ganes de veure aquesta segona part de la història d'una de les bandes de rock fictícies més entranyables de tots els temps, i ho faré tan aviat com pugui. Aquestes últimes hores, però, les he dedicat a revisar escenes de la primera part –Stonehenge, el laberint del backstage, l'amplificador amb el volum a l'onze–. "This Is Spinal Tap" va ser la primera pel·lícula que va dirigir Rob Reiner, on també va actuar interpretant-se a ell mateix. En vindrien moltes més, d'"Stand By Me" (1986) a "Ghosts of Mississippi" (1996). Ens ha deixat en tràgiques circumstàncies. Que el seu cinema torni a ser refugi davant les inclemències d'aquest món que ens envolta.

Madonna i Michael Jackson a la porta

Hi ha elements que acaben formant part de la nit i de la seva mitologia. Aquestes són les portes dels lavabos del local del carrer de Quevedo de Granollers que, fa poc més de 20 anys, va obrir amb el nom de Piano Blau. Des d'aleshores ha acollit diversos negocis vinculats amb els àmbits de la cultura i l'oci nocturn. Aquest 2025 ha renascut com a Radikal Music Club, la nova (i necessària) sala de concerts de la ciutat. Madonna i Michael Jackson es mantenen ferms a les portes dels serveis. Qui sap la quantitat d'històries que arribarien a explicar, si poguessin parlar.

Here we are now, entertain us

With the lights out, it's less dangerous

Here we are now, entertain us

(Nirvana)

Radikal Music Club. Granollers, desembre de 2025.

Robe Iniesta (1962-2025)

Robe Iniesta podrà ser recordat per moltes coses, i una de les primeres que em venen al cap ara mateix és la seva forma de cantar. El seu accent. El líder d'Extremoduro va ser aquell vocalista de rock espanyol que no tan sols no es va avergonyir de cantar en el seu propi accent –en un moment en què semblava que l'únic accent viable havia de ser el de la capital–, sinó que el va convertir en un instrument més. Un dels elements distintius d'un discurs que menjava a part, que no admetia comparacions quan la banda de Plasència va irrompre ara fa tres dècades i mitja, i que segueix sense admetre-les un cop el camí que ella mateixa va obrir ha estat transitat per desenes d'aspirants, usurpadors i algun alumne més o menys avantatjat. Ha mort una de les grans veus del rock en castellà, també un dels grans lletristes de la música feta a l'Estat espanyol durant la segona meitat del segle XX. La seva influència perdurarà, la seva figura és irrepetible.

'Concreté la fecha de mi muerte con Satán

Le engañé, y ahora no hay quien me pare ya los pies'

Raul Malo (1965-2025)

Ha mort Raul Malo, la veu dels Mavericks. Amb tot el que implica aquest concepte, la veu, quan parlem d'un llegat com el que deixa la banda de Florida. El d'una obra on tant ressonen Roy Orbison i Waylon Jennings, com les orquestres de ball que enllaçaven Nova York i l'Havana en temps potser no millors però sí més entranyables.

Durant tres dècades i mitja, The Mavericks han estat una d'aquelles bandes de música d'arrel nord-americana que no han tingut mai por de celebrar tota la diversitat i tota la riquesa que implica tal definició. Partint del country d'estètica neotradicionalista, han acabat abraçant registres que van del rhythm & blues al tex-mex i del soul als ritmes caribenys.

Que tot plegat ho hagin fet sense perdre mai de vista la coherència discursiva ni l'art sublim de compondre cançons memorables, denota aquell ofici que es troba a l'abast de tan pocs. Per si algú s'ho ha preguntat mai, la música mestissa és això, i no totes les horterades amb regust de kalimotxo ranci que solen petar-ho per festa major.

Jorge Martínez (1955-2025)

Ens ha deixat Jorge Martínez, la veu, la imatge, el cor i l'essència d'Ilegales. Una de les bandes essencials de la història del rock en castellà. Una de les poques formacions espanyoles de l'era (post-)punk que van saber connectar amb l'essència d'aquest moviment, la que venia de Detroit, del Bowery i del Max's Kansas City. La que combinava el perill i l'actitud macarra amb la poètica urgent de qui no té res a perdre. "Nuevas parejas se estrenan esta noche / Entre las sábanas de pensiones baratas / Diez mil obreros en paro / Esperan en la plataforma / De suicidio colectivo / Yo soy quien espía los juegos de los niños / Si te despistas estaré en tu bolsillo", cantava a "Yo soy quien espía los juegos de los niños". "Rockers, qué pasa con los rockers / Rockers, yo soy un rocker / Diez años de lucha solitaria / Son suficientes para reventar", rematava a "¡Heil Hitler!", un dard de precisió que avui irritaria les pells més fines i donaria peu a malentesos. Allò que altres han impostat durant dècades, Jorge Ilegal ho va personificar des del primer dia.